SOM MESTRES, GRÀCIES!

Quin privilegi ser mestre! L’ofici més bonic del món. Sobretot avui.

Pels que no teniu la sort de “viure” dins d’una escola us podem dir que avui són un formiguer: no gaire previsibles, ni uniformement estructurades, força variables... L’interior d’una escola es veu com un volcà, una olla bullint en efervescència constant, un bellugueig total, plena de pessigolles encomanadisses. Què ens ha passat? Doncs que hem canviat, bàsicament, una sola premissa, hem canviat l’enfocament. Sabeu quan, en una pel·lícula, estàs observant un pla general? Imagineu-vos un parc infantil: tot de nens jugant, pares i avis, la sorrera, un gos, els jocs pintats de colors, un dia assolellat... Una imatge maca, plaent. Tot plegat, la càmera fa un zoom que ens apropa fins a la cara feliç d’una nena riallera. En aquest moment la resta perd importància, queda en un segon pla perquè la força d’aquella expressió és tan gran que t’omple de tendresa i saps que és allò el que realment val la pena.

Doncs crec que en l’educació ens ha passat això. Hem canviat el punt d’enfocament i l’hem traslladat al que és realment important: L’ALUMNE! Carai, quin descobriment!, pensareu. Doncs sí, necessitàvem aquest, potser en podríem dir redescobriment. I això ens ha fet trontollar tot el sistema, tota l’organització. Estem reflexionant, proposant, canviant de soca-rel l’educació. Les assignatures, la funció del mestre, les metodologies pedagògiques, la relació amb les famílies, la connexió amb l’entorn, el tractament de la diversitat, l’avaluació, les investigacions neuropsicològiques, els corrents pedagògics, els horaris, les instal·lacions, el mobiliari, els llibres... tot és matèria de debat! TOT! Una fantàstica revolució.

I, a més, això es realitza en xarxa. Us imagineu? Creant contactes, visites, projectes comuns i intercanvis entre escoles de tot tipus, mestres de totes les edats... Un regal!

No us amagaré que també tenim els nostres dubtes, les nostres crisis personals i col·lectives, nervis, pors... És absolutament normal perquè ens trobem en un terreny que no dominem i que ens fa sentir insegurs, però tot i així continuem amb pas ferm. És el camí! D’això sí que n’estem segurs i ja no té aturador. Apassionant!

No oblidem que l’entorn polític, social i econòmic no afavoreix l’educació a Catalunya. Estem sotmesos a una pressió general adversa que se centra especialment en alguns col·lectius específics, entres els quals s’hi troba l’escola. Per això potser és encara més valuós el treball que s’està fent per transformar el sistema educatiu i aconseguir desenvolupar les competències reals per a la vida.

Les escoles avui són dignes de veure. Els que hi “vivim” tenim molta sort. Si podeu, visiteu-ne alguna, qualsevol,  i ja em direu el què. A la nostra, també hi sou convidats.

Ser mestre, quin privilegi!

 

Pep Simon

Mestre
Vedruna Tona